Moltes vegades en la nostra infància hem rebut missatges invalidants. Ara ja som grans. Convé desactivar-los. Perquè només tu saps del que ets capaç. Arriba tan enfora com vulguis. O tan a prop.
Acompanyar és una paraula formada per 10 lletres. Sense cada una d'elles la paraula no té sentit. Per acompanyar algú potser també estaria bé que hi hagués, al manco, 10 persones. De tal manera que: La persona A acompanya a primera línia. La persona C acompanya a la persona A. La persona O acompanya a la persona C. La persona M acompanya a la persona O. La persona P acomapnya a la persona M. La persona A acompanya a la paersona P. La persona N acompanya a la persona A. La persona Y...
Aquest és un fragment d'una obra de l'artista FERNI TROYA. Els rajos del sol n'il·luminaven una part i en deixaven una altra a l'ombra. Talment així és la vida: clars i foscos, feina i descans, estiu i hivern, bonança i precarietat, ... I entre mig i mig mil matisos. Te convid a abraçar-ho tot tal i com vengui. Perquè el que és és. Pretendre que sigui d'una altra manera és afegir un patiment innecessari.
Mirar de prop per veure els detalls. Mirar de prop per conèixer. Mirar de prop per saber de què estic fet. Mirar de prop per saber qui som. Mirar de prop per poder ser a partir de la meva essència. La única manera possible de ser.
Hi ha persones que són excepcionals. La seva mirada, la seva manera d'estar en el món, és un regal per a la resta. Hi ha generositat. Hi ha col·lectivitat. Hi ha bellesa. Hi ha lluita. Hi ha acompanyament. Hi ha esforç més enllà del benefici propi. En Manolo Vital, extremeny expulsat de ca seva i constructor, amb les seves pròpies mans, del barri Torre Baró a Barcelona, és una d'elles. I na Carme, mestra, ex-monja, catalana i dona d'en Manolo, també. Ells dos són els protagonistres...
Avui he vist la pel·lícula CASA EN FLAMES dirigida per Dani de la Orden i amb un magnífic guió escrit per Eduard Sala. Un gust. Perquè mostra la vida real. Amb els seus dubtes, pors, cagades, anhels, estimes i odis. I una de les cançons diu i a vegades ens en sortim (CAPTATIO BENEVOLENTIAE de MANEL) M'agrada, sobretot, el i a vegades. Els finals feliços que ens venem només fan que estorbar-nos.
Hi ha moments en que és bo ajudar a la persona a sostenir allò que ara li és difícil. Aquesta ajuda ha de tenir durada limitada. Només el temps just perquè la persona agafi confiança per sostenir-se tota sola.
Cada cabdell de fil de vida ve intrínsecament unit a unes estisores que, més prest o més tard, executaran la mort. És una certesa absoluta. Per què tenir-hi por ? Aquesta veritat ineludible ens convida a triar més conscientment com volem viure.
A vegades podem sentir que la foscor se'ns tira a damunt. Són temps difícils de viure. Feixucs. Cansats. Potser fins i tot exhausts. És important habitar-los que és just el contrari d'evitar-los. Perquè tanmateix hi són. I només habitant-los, que no vol dir quedar-nos-hi enganxats, obrim la porta a que el nostre sentir es pugui transformar.