Compartit el 2025
Compartit el 2025 · 21.04.2025
Quan el dolor ens despulla tant que fins i tot l'ànima queda nua potser el camí a recórrer és precisament no fer-ne cap. Potser és més assenyat romandre quiets, contemplant la ferida, estimant-nos tant com poguem. Potser això servirà de bàlsam perquè tornin créixer les fulles. No ho sé. El que sí sé és que resistir-nos al que és, lluitar en contra, enfadar-nos perquè les coses no són tal com les voldríem, afegeix, sí o sí, més patiment encara. Molt bo de dir i molt...
Compartit el 2025 · 28.03.2025
Els elements d'aquesta imatge estan en sintonia. O no. L'ajustament entre receptor i emissor és molt sensible i qualsevol variació pot provocar una alteració. Llavors la sintonia se romp. I és necessària una feina de reparació si es vol recuperar la relació. Quina feina? Com es pot fer ? No hi ha fórmules estàndards ni màgiques. A vegades hem de picar molta pedra per aconseguir-ho. Per saber quina és l'encertada ens pot ajudar demanar a l'altra part quina és la seva necessitat. Molt...
Compartit el 2025 · 16.03.2025
Un gust poder gaudir de propostes tan meravelloses com AMB VEU DE DONA. Un gust escoltar aquestes grandioses músics. Un gust cada una de les cançons cantades. Un gust que ens hagin remogut l'ànima. I si ho he assaborit tant és perquè elles dues teníen la seva ànima ben connectada. Sense ànima tot resulta més insípid i poc nutritiu. Connectem-la. Gràcies DUES LLUNES.
Compartit el 2025 · 10.03.2025
Dissabte, sense fer-ne comptes, vaig anar al teatre. Tres hores llargues que se varen fer immensament curtes. TOTS OCELLS és el títol de l'obra. Escrita des d'una meravellosa profunditat per Wajdi Mouawad, dirigida amb mestria per Oriol Broggi i interpretada de manera sublim per Queralt Albinyana, Guillem Balart, Xavier Boada, Joan Carreras, Marissa Josa, Miriam Moukhles, Xavier Ruano i Clara Segura em va copsar des del primer instant. Transcric aquí una de les múltiples frases que aquesta...
Compartit el 2025 · 07.03.2025
Estic enamoradíssima de la meva feina. Perquè m'importen les persones. Perquè les estim fins i tot abans de conèixer-les presencialment. Perquè podem mirar amb un toc d'humor allò que va causar tant de dolor. Perquè, a vegades, passen coses meravellosament màgiques. Una butaca se transforma en tambor perquè aquella il·lusió truncada d'infant se pugui materialitzar. I així poder-li dir que SÍ QUE VA EXISTIR encara que fos poc mirat. Cara de sorpresa i felicitat. Un regal.
Compartit el 2025 · 24.02.2025
A vegades ens sentim empresonats i empresonades pel nostre propi patiment. Miram a fora esperant que algú ens obri la reixa i ens lamentam quan no ho fa. Potser és més interessant mirar la funció que tenen aquests barrots. De què ens estan defensant ? Obrir preguntes és una bona manera d'estimular el procés terapèutic. Així, la veu sàvia que cada un i una de noltros tenim dedins troba la resposta i obri camí.
Compartit el 2025 · 22.02.2025
A vegades les nostres ferides d'infància se tornen obrir. No ho hem vist venir i ja les tenim aquí, rajant com el primer dia. I intentam arrecerar-nos davall qualsevol cosa que ens serveixi d'aixoplug. Cercam recer davall una teulada per molt petit que tengui el voladís. Quedam allà, desitjant que l'esquerda no se faci més gran, que els trossos de dolor no ens caiguin damunt. I compareix la por, la desesperació, la solitud, la tristesa, la ràbia, la confusió ... i oblidam que ja no som...
Compartit el 2025 · 10.02.2025
A les persones ens passa com a aquesta fulla: ens anam assecant. És un procés inherent a la vida. A vegades també ens anam eixugant per dedins. No és el nostre cos sinó el nostre ànim qui es va buidant de vitalitat. I intentam trobar aigua per beure perquè ens volem recuperar. Potser el canvi climàtic ha afectat també a aquestes fonts: són difícils de trobar. La individualitat ens està assecant a poc a poc. El poder hidratant d'un gest amable, una mirada, un escoltar, ... és molt...