La feina terapèutica es pot veure com un viatge que realitzam devora el client.
És ell o ella qui coneix el paisatge i els seus habitants, els obstacles del camí i també les millors vistes.
És ell o ella qui ha de decidir el destí del viatge i on aturar-se per descansar.
Noltros hem de confiar en allò que coneix, incitar-lo a recordar o recuperar allò que creu oblidat o ocult, animar-lo a seguir un poc més per arribar a un bon refugi o, al contrari, fer-li considerar la possibilitat d’aturar-se si necessita agafar forces. (...) Noltros podem acompanyar-lo a adonar-se d’on estava i cap a on mirava, li podem demanar que usi la seva brúixola i, confiant en que s’ha reorientat a la seva vida, deixar que segueixi el seu camí.
Per això és fonamental que recordem el nostre propi nord; que sapiguem on som i cap a on miram; que cerquem el nostre bon lloc, el nostre lloc de força; que acceptem el viatge a Ítaca que és la vida; i que reconeguem humilment que, com acompanyants de peregrins, la nostra tasca només és possible perquè també noltros seguim en camí.
Completament d'acord amb les paraules de María Colondrón al seu llibre Muñecos, metáforas y soluciones.
Segona vegada que el llegeisc.
Continuu aprenent.